Per a què molestar-se a escriure una novel·la? (I)
Per Neva Ediciones
Escriure una novel·la és difícil; sol portar anys entre esborranys, correccions, canvis i moments de desesperació i abandonament. Si aconseguiu acabar-la, en lloc de sentir-vos ple i satisfet, començareu el penós calvari d’aconseguir que algú la publiqui, que no és més que el desig que algú llegiu la vostra obra.
Fa poc vaig llegir un assaig de Jonathan Franzen, Per a què molestar-se?, que indaga en la qüestió arran d’una crisi personal. Hi revela les seves expectatives en començar la seva carrera: no tant econòmiques, però sí molt ambicioses. Aspirava a intervenir en la societat.
Les seves primeres obres van tenir una acollida raonablement bona. Les seves novel·les van agradar. Després va seguir el silenci. El seu impacte en el món s’havia reduït a unes bones crítiques i unes poques entrevistes. Això el va sumir en una crisi.
Franzen va tenir la valentia de reconèixer les seves aspiracions. No escrivim només per la necessitat d’expressar-nos o pel plaer d’inventar. Qui ha escrit vol que el trobi algú. I, a més, en el seu cas, transformar-lo.
La seva crisi el va conduir a observar el món cultural que l’envoltava per qüestionar-se el lloc que ocupava la novel·la. Si la funció de la literatura consistia a explicar-nos la vida més enllà dels nostres nassos, estava condemnada a l’extinció. En l’actualitat, altres mitjans estan més capacitats per captar la voràgine dels temps i compten amb més pressupost i audiència. Potser el poder d’un llibre és plantejar altres horitzons. Al cap i a la fi, l’experiència de llegir exigeix una altra disposició: sostenir la contradicció, romandre en la incomoditat o acompanyar qui no suportaríeu fora de les pàgines.
Però no hi ha garanties de sortir d’una lectura sent millors. Podem llegir molt i continuar sent mezquins. No podem atribuir, com he escoltat moltes vegades, una virtut automàtica a qui ha llegit moltes pàgines.
Llavors, on resideix el valor de la literatura avui dia?
La resposta li arriba a Franzen conversant amb la filòloga i sociòloga Shirley Brice. No hi ha un públic general; hi ha lectors concrets. Hi ha persones per a les quals llegir ha estat una forma de sentir-se acompanyats.
La meva primera gran experiència lectora va ser La història interminable de Michael Ende. Recordo sortir de classe i tenir pressa per arribar a casa per endinsar-me en les seves pàgines. Curiosament, al protagonista, Bastian, li succeïa el mateix amb les aventures de l’heroi Atreyu a Fantasia. Igual que ell, em submergia en la història, oblidava el meu món i em sentia confortablement acompanyat, íntimament comprès i partícip de les seves corregudes i desafiaments. Una vivència que vaig buscar en més llibres a partir d’aquell moment.
A això es referia Brice i, en entendre-ho, Franzen va deixar pas a una intenció més modesta. Com a escriptor, potser no pugueu canviar el món; tanmateix, podeu apropar a un altre ésser humà una experiència de vida particular sense moralitzar-la, sense reduir-la ni simplificar-la en dogmes ideològics. I jo em pregunto: no és això una manera d’intervenir en el món?
Un lector no pot ser la mateixa persona després d’haver llegit 1984, de George Orwell. No importa quants lectors hagin llegit, estudiat o mitificat l’obra. El simple fet de llegir-la obre en la vostra ment una esquerda per sempre.
Sota aquest prisma, la relació amb l’escriptura canvia. Com a escriptor, no necessiteu aconseguir rellevància ni repercussió. Això només us condena i us encadena. El que necessiteu és prestar atenció a allò que voleu explicar i recuperar un sentit diferent, més subtil, més humil i més profund: trobar la forma que una història necessita i portar-la tan lluny com es pugui. Aquesta història trobarà el seu lector en algun moment. Intenteu deixar que això succeeixi sense caure en una espera angustiosa.
Vist així, segurament no eliminareu el desig de publicar ni la frustració de passar inadvertit. Tampoc solucionareu les vostres necessitats materials. El que aconseguireu és un retorn d’una altra índole: podreu distingir entre l’abast de la vostra obra i el seu valor real: el que hi succeeix i com sou capaç d’explicar-la.
Per a què molestar-se, llavors? Cada llibre guarda la seva pròpia resposta. Busqueu-la en allò que us va portar a escriure’l i que encara no sabíeu dir quan vau començar. I també en el que el lector pugui trobar-hi, encara que això no ho sabreu mai.