Per Neva Ediciones

He llegit nombroses reflexions sobre literatura, però la que més m’ha fet reflexionar ha estat la definició que va donar Nabokov en els seus genials cursos de literatura europea.

«La literatura va néixer el dia que un noi va arribar cridant que ve el llop, que ve el llop, sense que el perseguís cap llop».

Defineix què és la literatura millor que un tractat profund. En la senzillesa d’aquesta escena hi ha continguda l’essència mateixa de la literatura. El llop no hi és, però hi podria ser. Els vilatans coneixen el perill i creuen el noi. A través d’unes poques paraules, una cosa que no existeix en aquell moment adquireix presència en les seves ments.

La invenció té les arrels en la realitat. El nen imagina un llop i el que pot passar amb la seva aparició sobtada. Amb això ja pot explicar una cosa que no ha succeït. De la mateixa manera, nosaltres tampoc inventem del no-res. Podem crear un món fantàstic que mai va existir ni existirà, poblat de criatures tretes dels pous profunds de la nostra psique, o d’habitants tan extravagants com els de Discmon. I tot continuarà sent irreprensiblement humà. La Terra Mitjana és impossible; tanmateix, poques coses ens resulten tan familiars com la por de les seves criatures, la seva falta de voluntat davant el poder o la seva resistència a perdre allò que estimen.

A vegades sento parlar sobre la novel·la com si fos una lectura de poca importància. Se sol entendre com una cosa amb la qual entretenir-se quan un ha acabat d’ocupar-se dels assumptes importants de la vida. Em costa empatitzar amb aquest discurs i hi discrepo. L’habilitat d’explicar històries està arrelada en nosaltres, és una propietat humana. Sembla que una història no té el mateix valor si algú l’ha inventat que si pertany a l’esfera d’allò documentat i acreditat.

Un informe està lligat als fets. Qui investiga ha de respondre dels fets amb proves fefaents. La literatura disposa d’una altra llibertat. Pot agafar aquests mateixos fets i preguntar-se què hauria passat d’una altra manera, entrar en una ment que mai va existir o portar una situació a límits menys definits. Fins i tot pot traspassar fronteres morals i ètiques per investigar què som, què podem ser o què no hem de ser mai, com van fer Ursula K. Le Guin, Dostoievski o Virginia Woolf.

Per això crec que estem condemnats a la literatura. No n’escaparem mai. I és que donem forma al món en viure’l, però podem tornar a donar-li forma en explicar-lo. El noi inventa un llop, el seu llop, amb el que coneix; els vilatans reconeixen el llop, el seu llop, que també els pertany. Aquesta és, per a mi, la màgia: que una invenció pugui entrar en la nostra experiència i transformar la mirada que retornem al món.